IRÈNE NEMIROVSKY
Abans dels 18 anys ja escrivia, relats, contes i
novel·les
Gairebé tota la seva obra és autobiogràfica.
El govern francès li refusa la
nacionalització. Arran de l’ocupació alemanya el 1940, i víctima de les lleis
antisemites de Vichy, veu prohibida la publicació de les seves obres. Refugiada
en un poblet, ella no deixa d’escriure. L’estiu del 1942 és arrestada per la
gendarmeria com a “jueva apàtrida” i deportada a Auschwitz-Birkenau, on mor.
Mesos més tard, hi morirà el seu marit, també jueu. Les seves filles, amagades
per gent amiga, els sobreviuen, i guarden els manuscrits de la mare en una
maleta durant dècades entre els quals Suite francesa,
que narra l’ocupació alemanya de França, fa un retrat de les mil petites
covardies i misèries d’una població errant, més amoïnada per menjar o dormir
que pel destí de la pàtria. Gràcies a elles hem tingut la sort de poder
llegir aquesta gran escriptora.
El ball, El ardor en la sangre, David Golder, Els
gossos i els llops, Un infant prodigi, Jezabel, Suite francesa, Los bienes de
este mundo, L’afer Kurilov, Domingo, El malentendido, El mestre d’ànimes, Les
mosques de tardor, Nieve de otoño, Sang calenta, Vi de solitud. Fa temps us vaig recomanar
els llibres que havia llegit d’aquesta dona meravellosa, ara he afegit uns
quants, durant aquest temps he continuat amb la seva obra i encantada de passar
moments extraordinaris amb el que em transmet. Exquisida, indispensable.
Nawal Al-Saadawi
Respecte i admiració vers aquesta dona. De moment només he llegit Dona
al punt zero, a partir d’aquesta lectura m’endinsaré en la seva
obra.
Saadawi va ser la primera feminista a posar de manifest l’opressió
sexual de les dones al món àrab. Altres
s’havien preocupat de la discriminació política, social i econòmica però, ella
va posar el dit en temes tabú com el sexe, la religió i la lluita de classes.
Va aplegar psiquiatria, feminisme i literatura, va
disposar així d’eines no només per disseccionar la violència com a malaltia
social, que apunta específicament a les dones, sinó per denunciar-ho
públicament.
Va escriure el llibre l’any 1973, ens parla de la
protagonista, una dona real, com una persona “intel·ligent, sensible i creativa,
no podia acontentar-se a rentar i cuinar. Tenia un do innat per captar el que
les ments constretes per un sistema educatiu, religiós i polític despòtic i
opressiu no solen captar”.
L’escriptora reconeix que aquella història va canviar
la seva vida per sempre i va ser un fet determinant per al seu activisme.
El cas és que després d’escriure la novel·la “van
començar els problemes”, assegura: El Saadawi ha viscut a l’exili, ha sigut
empresonada, amenaçada i destituïda de càrrecs públics.
Definitivament lliure.
Yoko Ogawa
És l’autora més llegida al Japó i
també fóra de les seves fronteres. Em sembla molt curiós què, agradant-me tant
la cultura i els autors japonesos, no hagi llegit mai un llibre de la Yoko
Ogawa.
Ja sé que hi ha escriptors a
cabassos i tot no es pot llegir però, estic agraïda a l’Encarna que és una
crack i m’ha fet conèixer veritables perles.
De totes maneres, he estat
investigant una mica sobre la Yoko i al Japó és una escriptora de culte i alguns
dels seus llibres han estat portats al cinema.
Ja en tinc tres en ment que segur
em llegiré, El embarazo de mi hermana, La residencia de estudiantes i La
niña que iba en hipopótamo a la escuela.
Tot i que cada cop que s’edita un
llibre seu és un fenomen de vendes, Ogawa s’allunya força de l’anomenat best
seller. Deu ser que barreja faula, tendresa, poesia, compassió i la manera
subtil i delicada que té d’explicar-nos històries tan variades.
Penso què, com m’ha passat amb
més autors, començaré amb el primer llibre i no pararé fins a l’últim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada