La Txelo ja s'ha posat les piles i ens comença aa oferir els seus bells escrits sobre les nostres lectures.
Sempre aprenem coses noves amb les seves aportacions. Moltes gràcies.
Germans GOYTISOLO
Els
tres germans a Pau Alcover n. 41, el 1939
Font: Universitat Autònoma de Barcelona
José Agustín, Juan, Luis. Qui us agrada més?
Això és una mica, totes les comparacions són odioses,
com El Padrino, quina pel·lícula és millor?, la primera, la segona?
Amb els germans Goytisolo passa el mateix. Hi ha
opinions per a tots els gustos. He de reconèixer que el cas d’aquests autors és
força singular, tres germans que es dediquen al mateix, que triomfen amb la
seva obra, cadascú amb el seu estil.
Particularment, conec més l’obra de José Agustín i per
tant és el que més m’agrada.
És molt probable que sigui per el moment que em va
tocar viure quan era jove, la dècada dels 70 va ser molt moguda a escala
política, van sorgir protestes per tot arreu i, un cantautor que segurament
coneixeu, Paco Ibáñez, va popularitzar molts poemes del José Agustín, també va
fer arribar a tothom poemes de García Lorca, Neruda, Alberti, Celaya, Góngora,
Blas de Otero, Quevedo, Miguel Hernández, fins i tot els professors de llengua
castellana van fer servir les seves cançons per impartir classe a les aules. L’anomenaven
“la voz libre de España”. La cançó protesta elevada a l’enèsima potència.
D’aquesta manera vaig descobrir el José Agustín. El
lobito bueno, Palabras para Julia, Me lo decía mi abuelito, són poemes
entranyables. Sobre els seus llibres us recomanaria El retorno, Salmos al viento,
Claridad, Algo sucede, les seves primeres obres, tot i que en general
qualsevol poema és capaç d’emocionar-te.
El poema
El poema
es un arma de dos filos.
Uno suave
y el otro
como un grito cortante
como un rayo
incisivo.
¡Ah poeta dulcísimo!
No olvides
esa parte
del poema.
El castigo
es morir por la espalda
degollado
por el segundo filo.
Yo amaba aquella casa
Yo amaba aquella casa
sin aires de desgracia.
Era como mi alegre
posesión transparente.
Como la flor blanquísima
que en los jarales brilla.
Tal vez yo por entonces
desdeñara a los dioses.
Pues ni ellos habitaban
en regiones tan claras.
Y así como un castigo
perdí lo que era mío.
Un fuego despiadado
prendió en aquellos campos.
Después no quedó nada.
Ni la flor de la jara.
Des del febrer
de l’any 2002, la biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de
Barcelona acull el fons documental del poeta.
